En territoris petits, gairebé tothom mos coneixem. Les distàncies són curtes, les converses s’allarguen i les històries, tard o d’hora, sempre acaben circulant.
Amb els anys, cada trajectòria construïx el seu relat. Hi ha biografies que es presenten amb una successió de càrrecs, projectes o iniciatives visibles. Són relats ordenats, nets, fàcils de resumir. Funcionen bé perquè expliquen una història clara: què s’ha fet, on s’ha estat i durant quant de temps.
Però tota història té també allò que no apareix al resum.
Hi ha les hores de faena que sostenen els projectes sense sortir mai als focus. Hi ha les col·laboracions que es donen per fetes. Hi ha les relacions professionals que només coneixen de veritat els qui hi han participat. I hi ha, sobretot, les experiències que rarament formen part dels relats oficials.
No és cap secret: qualsevol història és sempre una tria. Quan es recorda una trajectòria, inevitablement se seleccionen uns episodis i se n’obliden uns altres. Així funcionen les memòries públiques.
El problema és quan esta tria acaba convertint-se en una versió massa còmoda del passat.
Perquè en territoris petits la memòria també és col·lectiva. I per molt que els relats es presenten polits i ben resumits, sempre hi ha qui recorda les parts que no acostumen a explicar-se.
Potser és inevitable. Al cap i a la fi, els relats públics simplifiquen. Però les memòries compartides, estes que es comenten en veu baixa entre persones que s’han creuat pel camí, acostumen a ser bastant menys amables.
I sovint bastant més completes. I també bastant més incòmodes d’escriure en una biografia.
